• Imprimeix

Festa Major de Gràcia

Bicentenari de la primera Festa Major de Gràcia

Balladors

Joves ballant a la Festa Major de Gràcia. Font: Fundació Festa Major de Gràcia

Fins a finals del s. XVIII, Gràcia era un territori rural depenent de la ciutat de Barcelona amb diferents masies disperses pel seu territori. L’any1626, al costat del camí de Sant Cugat, els Carmelites Descalços van construir el seu convent dels Josepets, erigit sota l’advocació de la Mare de Déu de Gràcia, sent beneïda la seva església el dia 3 d’abril de 1687.

Al llarg del segle XVIII i fins a les primeres dècades del s. XIX la Festa Major de Gràcia es celebrava en la data assenyalada de la festivitat de la Mare de Déu de Gràcia, a banda de la celebració que es pogués fer per Sant Isidre, patró de la pagesia, com les dels altres sants patrons d’altres oficis.

En aquesta situació, l’any 1817, a finals de la Guerra del Francès i pacificada ja la zona es decideix retornar la imatge de la Mare de Déu que es protegia de la guerra i la destrucció a la Masia de Can Trilla al seu lloc originari, el convent de Santa Maria de Jesús de Gràcia. Aquest trasllat es celebra el dia de l’Assumpció de Maria (15 d’agost) amb una solemne processó i amb balls populars per celebrar aquest esdeveniment. A partir d’aquest any es celebren festes a Gràcia al mes d’agost, sent així, la gènesis de l’actual Festa Major que coneixem, tal i com reconeix l’historiador Francesc Curet en el seu llibre “Muralles enllà”.

Paral·lelament a aquesta efemèride, Gràcia comença a patir un canvi urbà gairebé sense precedents. A les portes de 1820, quan assoleix la seva primera independència municipal, la vila tenia una població que no arribava encara a les 2.000 ànimes, mentre que el 1897, quan es va tornar a integrar a la ciutat de Barcelona, Gràcia superava les 61.000 persones, cosa que la situava com  a la novena ciutat d’Espanya en nombre d’habitants.

És durant aquesta metamorfosi que pateix durant vuitanta anys la vila, que evoluciona tota la seva part cultural i associativa. Sens dubte, una d’aquestes branques és la cultura popular i com no, la celebració de la seva festa major.

Si bé el diari de Barcelona de 1827 recull que es faran jocs a la vila, no serà fins a començament de la dècada de 1860 quan la premsa es fa ressò del guarniment amb enramades del carrer Ample -carrer Verdi- fetes pels seu veïns. Una dada que hem de tenir em compte és que el carrer Verdi es va començar a Urbanitzar a partir de de 1850.

De la festa major de Gràcia, la fotografia més antiga que es coneix és una del carrer Culebra (actual Francisco Giner) de 1894. A partir d’aquí, nombroses imatges ens il·lustren con guarnien els diferents carrers cada any. Una història, la de la Festa Major de Gràcia que es va veure truncada per l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i que acaba suspenent-se els primers dies del mes d’agost de 1936, havia mort la festa. Tres anys després va ressuscitar de mans de les noves autoritats franquistes que volien retornar una aparença de normalitat i ja el mateix 1939, ja trobem carrers guarnits, envelats i molts graciencs a les presons, morts o a l’exili. A la dècada de 1950 el cap polític del districte va impulsar la creació de la federació de festa major i que amb el temps va anar evolucionant fins convertir-se en l’actual Fundació de la Festa Major de Gràcia.

Durant els anys seixanta li van aparèixer uns durs competidors a la Festa Major: el cotxe utilitari, la televisió i els terrenys fora de la ciutat, més tard segones residències, i per tant el número de carrers va anar minvant fins arribar a menys de mitja dotzena a la dècada de 1970. Amb la recuperació de la democràcia es van tornar a guarnir nous trams de carrer.

Ara bé la Festa Major de Gràcia no és només guarnits, balls, xerinola, diversió, entre moltes altres paraules que la podrien definir, la festa major és quelcom més, són els valors dels festers de treballar plegats, de compartir espai i feina durant setmanes creant xarxa social, cohesionant el territori i consolidant l’amistat i el veïnatge en la diversitat, tutelant una manera de viure on els uns estan pendents dels altres per si s’escau ajudar-se.

Text: Josep Maria Contel

Data d'actualització:  03.01.2017