• Imprimeix

Josep Palau i Fabre

100 anys dels naixement de Josep Palau i Fabre, poeta i crític d’art

Josep Palau i Fabre

Retrat de Josep Palau i Fabre. Autor: Toni Vidal

Josep Palau i Fabre fou un poeta, dramaturg i crític d’art nascut a Barcelona el 21 d'abril de 1917. Des de molt jove es relaciona amb els ambients literaris catalans i comença a publicar articles en la revista La Humanitat. El 1939, un cop acabada la Guerra Civil, inicia els estudis de Filosofia a la Universitat de Barcelona. Durant els seus anys universitaris, fa palès el seu compromís per la recuperació de l’ús de la llengua catalana, tot i les restriccions del govern franquista. Així, en plena postguerra, organitza el 1941 les trobades dels Amics de la Poesia al seu propi domicili familiar i el 1944 funda la revista Poesia i l'editorial La Sirena, on publica L'aprenent de poeta, un recull de poemes escrits entre 1936 i 1942. Un any més tard, apareix l’emblemàtica revista Ariel, fundada i dirigida per Josep Palau juntament amb Josep Romeu, Miquel Tarradell, Joan Triadú i Frederic-Pau Verrié. Poc després, el govern francès li concedeix una beca i el 1945 s’instal·la a París, on romandrà durant dues dècades. Allí es relacionarà amb artistes i escriptors residents a la capital francesa, com ara Antonin Artaud, Albert Camus, Octavio Paz, María Zambrano o Pablo Picasso, que esdevindrà una figura cabdal en la seva producció literària.

El 1962 publica Vides de Picasso (fou escrita a París, a la primavera del 46), la primera de la vintena d’obres que escriurà sobre el pintor. Entre elles, destaquen Doble assaig sobre Picasso (1964), Picasso a Catalunya (1966), El Gernika de Picasso (1979), Picasso vivent. Infància i primera joventut d’un demiürg (1881-1907) (1980), Picasso: Cubisme (1907-1917) (1990),  Picasso. Dels ballets al drama (1917-1926), (1999) o Picasso: del Minotaure al Guernika (1927-1939) (2011).

Recull la seva obra poètica al volum Poemes de l’Alquimista, que edita clandestinament, per primera vegada, el 1952. El 1991, publica la 6a edició que considera definitiva, i que no ha deixat de reimprimir-se i de traduir-se a diverses llengües des d’aleshores.

La producció teatral va venir després de la poètica: La tragèdia de Don Joan (1951), Don Joan als inferns (1952) i Esquelet de Don Joan (1954) són alguns dels títols que formen el cicle de Don Joan. Altres peces destacades de la seva dramatúrgia seran Mots de ritual per a Electra (1958), Homenatge a Picasso (1972), Avui Romeo i Julieta (1986), L’Alfa Romeo i Julieta i altres obres (1991), i La confessió o l’esca del pecat (2000).També va recollir els seus plantejaments teòrics en assaigs com La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961), El mirall embruixat (1962), Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976) i Quaderns de l'alquimista (1976).

L’any 1961 l’escriptor decideix tornar a Catalunya i s'instal·la al municipi gironí de Llançà. Durant els anys 80, Palau opta per la narrativa breu i publica Contes despullats(1982), La tesi doctoral del diable (1983), Amb noms de dona (1988), la recopilació Contes de capçalera (1993) i Les metamorfosis d'Ovidi i altres contes (1996).

El seu treball ha rebut nombrosos premis i guardons, entre els quals destaquen el Premi Nacional de Literatura, la Medalla d'Or de l'Ajuntament de Barcelona, el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, el Premi de la Crítica Serra d'Or i el títol d'Officer de l'Orde des Arts et des Lettres, del govern francès. L’any 2005 va publicar els dos volums de la seva Obra literària completa, i la Universitat de les Illes Balears el nomenà Doctor Honoris Causa.

Josep Palau i Fabre va cedir el seu llegat a la Fundació Palau del municipi de Caldes d'Estrac, entitat que ho gestiona des de l’any 2003. L’escriptor va morir el 23 de febrer de 2008.

Data d'actualització:  13.02.2017